El Barça contra Qatar

Segons explica el portal d’informació esportiva econòmica www.palco23.com el grup audiovisual d’arrel qatariana beIN Sports hauria entrat amb tot en el mercat dels drets televisius del futbol a l’estat espanyol, adquirint els drets d’emissió de la Champions, l’Europa League i la Supercopa d’Europa a l’estat.

Segons aquesta informació, aquest desembarcamet s’hauria fet de la mà de MediaPro, l’audiovisual catalana liderada per Jaume Roures i amb qui fa uns dies el Barça va finalitzar l’acord d’explotació dels drets d’emissió per donar-los a Telefònica. Si es confirma tot plegat, quedarà clar que Qatar ha entrat al mercat audiovisual espanyol amb força i que el seu següent moviment serà optar als drets d’emissió de la lliga que se subhastaran el 2016. Amb tota probabilitat, el múscul financer (la pasta gansa) de Qatar i el coneixement del mercat de MediaPro faran un tàndem amb opcions.

Previ a aquest referit desembarcament de beIN, el dia 16 de febrer es feia públic l’acord entre el Barça i Telefònica, que passava a ser l’encarregada d’explotar els drets del club la temporada 2015-2016 -en detriment de MediaPro- i també a patrocinar l’entitat. L’acord era la mostra evident que a Telefònica li interessa el futbol i dos dies després el seu conseller delegat, José Maria Álvarez Pallete, esvaïa dubtes quan declarava obertament que l’acord amb el Barça és l’entrenament per la gran subhasta dels drets de la lliga.

En aquest context, la batalla està servida. Des d’ara i fins l’inici de la temporada 2016-2017 els dos fronts, la totpoderosa multinacional espanyola Telefònica a una banda i el partenariat beIN-MediaPro a l’altra, es disputaran el dret d’explotar la lliga espanyola. Es calcula que el preu per fer-ho ronda els 1.000 milions d’euros.

En paral·lel a aquests moviments, el Barça i el seu president en particular ja han expressat el seu interès en què Qatar Airways deixi de ser el patrocinador principal de l’equip i d’ocupar el lloc de privilegi a la samarreta. El Barça busca un nou espónsor principal a través de l’empresa IMG.

Si parlem col·loquialment, ja són dos els gestos que ha fet el Barça darrerament per apartar-se de l’ombra de Qatar. L’un, aquesta declaració de Bartomeu segons la qual les circumstàncies “socials i polítiques” de Qatar desaconsellen mantenir aquest acord de patrocini, l'altre deixar MediaPro (associada ara amb beIN, qatariana).

Però, quina capacitat real té el Barça per desempallegar-se de Qatar? Es sobirà el club alhora de prendre aquesta decisió? I si ho fa, pot patir conseqüències?

L’ombra de Qatar

En primer lloc cal entendre que Qatar actua amb una sola estratègia coordinada tot i que ho faci a través de diversos noms: beIN Sports, Qatar Airways, Qatar Investment Authority… El cervell qatarià és un i els interessos de totes aquestes marques, estan sincronitzats.

Per una banda, Qatar Airways ha declarat que el 2015 és l’any de la seva expansió a Espanya. Actualment és una companyia residual a l’aeroport del Prat i podria condicionar el seu creixement a un tracte millor o pitjor a la capital catalana. Per collar una mica més l’equació, a finals de gener Qatar Airways es va convertir en l’accionista majoritari d’IAG, l’empresa que engloba British Airways, Ibèria i Vueling (principals aerolínies a El Prat) i segueix expressant el seu interès en augmentar aquesta participació. Per tant, Qatar Airways és ara imprescindible a l’hora de decidir quina és l’estratègia d’aquestes companyies. Pot influir en fer créixer El Prat, Barajas o Heathrow, o tots alhora. L’interès de les autoritats polítiques catalanes en què El Prat sigui ben tractat per socis tan poderosos segur que no és despreciable i si el Barça pot tractar bé Qatar, l’ajuda serà benvinguda.

En segon lloc, beIN Sports és un monstre de la producció audiovisual mundial. Fa pocs dies es va quedar fora de la subhasta pels drets de la Premier pels quals es van acabar pagant 7.800 milions d’euros. Si beIN pot aspirar a participar en aquesta mena de subhastes, què no ha de poder fer amb uns drets de la lliga espanyola que estan valorats en poc més de 1.000 milions? beIN i MediaPro són aspirants clars a fer-se amb aquests drets i aquí apareix un altre element d’influència de l’emirat sobre el Barça i els seus interessos. Quina és la capacitat del propietari dels drets de lesionar un dels clubs implicats? Ho vol fer? Mai podrem respondre aquestes preguntes. Desitjaries enemistar-te amb el responsable dels horaris dels teus partits, del tractament que rep el teu club a nivell de difusió, amb qui gestiona la projecció de la teva imatge arreu del món? Si beIN-MediaPro guanya la subhasta dels drets, el Barça també haurà de mirar de reconduir les seves relacions amb el Golf (i amb MediaPro, perquè Jaume Roures ja ha dit que s’ha sentit tractada de manera “deslleial”).

Ara que sabem, si es confirma, que Qatar vol entrar en la subhasta dels drets de la lliga de la mà de MediaPro, l’espantada del Barça cap a Telefònica es pot llegir en clau qatariana: la directiva actual no vol ni veure Qatar Airways, ni beIN Sports, res que soni a qatarià, que vénen eleccions!

Però l’ombra de l’emirat dels petrodòlars infinits és allargada i tot sembla indicar que Qatar, el Barça, Catalunya, la política, els aeroports, els drets d’emissió, es podrien tornar trobar en el camí més tard o més d’hora. I si Qatar és un aliat incòmode, no costa d’imaginar quina mena d’enemic pot ser.

És en moments com aquests en què retornen les preguntes. Allò del plat de llenties, Faust i no sé quantes coses més.

Hamas, l’oportunitat mil vegades perduda

Quan es va incloure Hamas en la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea, el 2003, el món estava sacsejat per la invasió aliada de l’Irak i l’opinió pública europea estava massa preocupada deixant clar als carrers que allò no es feia en el seu nom com per preocupar-se de l’estranya oposició palestina nascuda de la primera Intifada, allà per finals dels 80. Molts governs europeus, en aquell context, estaven més preocupats calculant la seva posició en la foto de George W. Bush com per negar-se a les consignes neocons d’incloure tot el que flairés a Islam en una llista negra. No calien massa proves. Aquell gest va ser un acte de propaganda amb efectes directes sobre les finances del grup i sobre la seva línia ideològica.

Tot i així, Hamas va arribar al 2006 com la millor opció pels palestins de lluitar per un estat propi des d’un govern fort. Hamas va arrasar en les eleccions d’aquell any però es clar, una organització de la llista negra mai podria ser homologada ni es podria asseure en una taula a negociar. Ni per a Israel ni per als Estats Units ni per suposat per a la servil Unió Europea. Mai cap responsable de la UE no es va molestar en llegir el full de ruta d’aquella candidatura i si algú ho va fer, no va importar. Ningú no va aixecar la veu aleshores per saber si aquells nous actors que podien substituir el règim corrupte d’Al Fatah podrien ser uns bons socis per a la pau, tot i ser els únics amb prou autoritat moral i efectiva per controlar un procés a la recerca d’una solució. Mai ningú no va valorar el pragmatisme que es desprenia de les pàgines del Programa de govern d’unitat nacional del març del 2006 que va proposar Hamas ni el document de creació de la plataforma governamental d’Ismail Haniye també del març del 2007. Tal i com explica el professor d’Història moderna del Pròxim Orient a Cambridge i estudiós dels moviments islàmics Khaled Hroub, els dos documents contenien compromisos amb la llibertat de premsa, d’expressió, d’associació, amb la separació de poders, l’alternança pacífica de governs, el respecte als drets de les minories o la creació d’una societat civil forta. Dels 13 punts del programa Canvi i Reforma sobre política legislativa i judicial, l’única menció a l’Islam es referia a que la sharia hauria d’ésser la principal font de legislació. Aquest és el fonament de l’Islam polític, el que han pregonat durant dècades els Germans Musulmans i que és el més proper a una combinació raonable entre l’Islam i la legislació occidental (l’experiment dels Germans Musulmans de Mursi a Egipte pesa, això sí, en el deure de la germandat). Enfront d’aquest Islam polític, com a alternativa, hi trobem l’islamisme radical, el salafisme, que té l’únic objectiu de la predicació, la conversió d’infidels i la guerra santa. El que avui encarna l’Estat Islàmic.

El que va venir després de l’aposta de Hamas pel pragmatisme és ben sabut: la divisió interna palestina atiada per Israel, la desconnexió de Gaza, la presó massiva a la Franja, les diverses ofensives, l’ostracisme de 1’5 milions de persones i la conseqüent radicalització de moltes faccions palestines, entre elles probablement el propi Hamas, sota l’ofec occidental.

Fa 11 anys, la Unió Europea no va pensar bé el que feia i va renunciar per enèsima vegada a ser un actor fort i independent a l’escena internacional amb una veu pròpia, prudent i analítica. Va contribuir cegament a treure un actor clau del tauler de joc. Avui ella mateixa s’ha dit que ho va fer malament. Potser ja és massa tard per rectificar. Tot i que diuen que mai és tard i que rectificar és de savis.

El preu del petroli i què vull per Nadal

El preu del petroli està sota mínims i pel que diuen els que hi entenen continuarà baixant uns dies. Aquest fet és una bona notícia pels consumidors perquè els preus molt probablement baixaran i ara ve Nadal. Però, per què baixa el preu? El rebot ens pot fer mal? Els rebots ens han destrossat darrerament.

Baixa el preu del petroli

Dijous 27 de novembre l'OPEP (Aràbia Saudita, bàsicament) va decidir no reduir la producció per intentar que pugés el preu del barril. El gest s'interpreta, no com inoperància, sinó com el començament d'una guerra de preus. El càrtel planteja un pols davant els productors de 'shale oil', la nova indústria yankee que utilitza el fracking i altres sistemes innovadors (i polèmics) per extreure petroli. Aquest sistema ha aconseguit que els Estats Units s'acostin a l'autosuficiència energètica, ha inundat el mercat del petroli que ja no compren els nordamericans i ha contribuit a la baixada generalitzada de preus. Això i, diuen, la frenada en el consum d'Alemanya o la Xina.

Taula 1. Font: Bloomberg via El Economista

Davant aquest panorama, davant del petroli barat, l'OPEP ha considerat que ells poden ser més resistents als preus baixos que no pas la indústria del 'shale'. Pel que diuen diversos experts, l'Aràbia Saudita necessita el barril a 95 dòlars per tenir un pressupost equilibrat, Veneçuela a 115 i l'Iran a 140 i ara mateix el barril ronda els 70 (Taula 1). Però és que la indústria del 'shale', última gallina dels ous d'or als Estats Units, sembla tenir una base encara més feble. El seu creixement s'ha fonamentat en el finançament especulatiu i no en el retorn que ofereix la pròpia indústria. Actualment, és una indústria endeutada i assentad sobre capital volàtil que necessita preus molt alts del petroli per anar tirant, alguns diuen que al voltant dels 90 dòlars el barril (es clar que hi ha explotacions que amb preus de 75 dòlars també són viables). Hi ha qui fins i tot assegura que és una indústria que està pagant als seus inversors amb diners arribats d'altres inversors, no amb beneficis (Ponzi scheme), la qual cosa és temerària i dóna certa mesura de l'estat de la qüestió.

Així, sembla que afrontem una època d'abundància de petroli i ja sabem que amb molta oferta els preus baixen. 

Baixen els preus en general, neoliberals en pànic

Els economistes clàssics ens han dit sempre que la baixada de preus és una mala notícia. Una molt mala notícia. De fet, pel que sabem, si veiem que baixen els preus hem de fugir del país, trobar un búnker i esperar la mort o que torni la venerada inflació.

El perquè és el conegut cercle viciós: si baixen els preus, les empreses guanyen menys diners, els treballadors perceben sous més baixos, tenen menys diners per gastar, consumeixen menys, les empreses inverteixen menys, innoven menys, vènen menys, els treballadors perceben sous encara més baixos, compren encara menys coses, les empreses proven d'apujar els preus per compensar la baixada del consum per la qual cosa encara l'ensorren més i l'economia col·lapsa. 

Això és el que m'han explicat sempre. Ara bé, en el context actual en què els sous són baixos i si baixen és per reformes estructurals obligatòries, per equilibrar pressupostos públics i privats desequilibrats per la mala gestió, per crisis de dèficit i deute generades per la incompetència, els preus baixos poden ser l'única benedicció que revifi tímidament el sistema. 

No sé oferir alternatives a la roda capitalista i per tant raono sota el seu paraigües. Uns preus més baixos per la caiguda del preu del petroli posaran diners a les butxaques de la gent. La gent tindrà un Nadal i una 'cuesta de enero' una miiiiica més suaus. És una minideflació en època de consum pràcticament obligat per tant pot generar un repuntet i una certa sensació d'alegria als que se'ls dispari l'oxitocina a través de la VISA.

L'únic que em fa desconfiar de tot plegat a curt termini és que Rupert Murdoch està d'acord amb mi:

Deliris.

Ja paguem internet, que les operadores reparteixin

El Parlament ha aprovat una llei que preveu gravar les operadores d’internet amb 25 cèntims per cada contracte. Els diners recaptats aniran a promocionar la indústria audiovisual i la difusió cultural digital.

Aquesta llei dóna la raó a dues idees:

• Els que descarreguem continguts no fem pirateria. Paguem pel que consumim.
• Les operadores s’estan lucrant, elles sí, amb la feina d’altres i sense repartir els beneficis de manera justa.

Els beneficis constants d’aquestes operadores són exorbitants (Telefónica 4.500 milions d’euros el 2013 , Orange España 744 milions el primer semestre de 2014, Jazztel 40 milions d’euros el primer semestre del 2014) i qualsevol persona, o la majoria, que signa un contracte d’ADSL o d’internet al mòbil farà servir les dades principalment per consumir productes audiovisuals i continguts, de qualsevol tipus. Per tant, sembla just que part d’aquests diners contribueixin a sufragar la creació.

Pels serveis d’internet estem pagant molts diners al cap del mes. Tot i això, si preguntéssim a la majoria dels usuaris d’internet amb un contracte en vigor quants diners gasta al mes en cultura, probablement dubtaria uns segons i després respondria alguna cosa així com: “no massa... vaig al cine un o dos cops al mes, de tant en tant compro un llibre”. Error. La factura d’internet, aquells 100 euros (100 euros!!) al mes com a mínim que paguem per l’ADSL i l’internet al mòbil s’han de computar en bona part consum cultural.

En els temps que corren, en què tot són dades, el Big Data fa facilíssim controlar què consumim, què ens baixem (vídeos, textos, fotografies) i per tant les operadores podrien, si volguessin, saber en quina proporció els seus usuaris utilitzen el seu servei per consumir cultura, i quina. I obrar en conseqüència. Les operadores són mitjancers, intermediaris, eines, que ara mateix estan guanyant diners tant per oferir una xarxa de telecomunicació com uns continguts. Però ells només assumeixen el manteniment de la xarxa, ells són una empresa de telecomunicacions, ells ‘només’ són enginyers. A les seves plantilles no hi ha actors, escriptors, periodistes, muntadors de vídeo, fotògrafs, directors de cinema... ni un. Pagar-los a elles tots els diners que gastem per veure una pel·lícula –com estem fent ara quan veiem alguna peli descarregada a través de l’eMule o de qualsevol lloc- seria com si la sala de cinema es quedés tots els diners de les entrades, com si el Barça (el club) es quedés tots els diners de les entrades, la publicitat, i no pagués als seus jugadors. Una aberració impensable. La pasta per qui la genera. I els allaus de dades, d’informació, d’entreteniment, cultura, creació que hi ha a internet no els generen les operadores. Només els vehiculen.

Per tot això, la mesura aprovada pel Parlament català és un gran primer pas en la bona direcció. 25 cèntims de cada contracte al mes no és res per a un monstre d’internet, i tot i així generarà 20 milions en ajudes i inversions. Això són 800 sous de 25.000 euros bruts durant un any. Una misèria, però una bona misèria. Imaginem què podríem fer si sabéssim les dades, si repartíssim bé el pastís. Si sabéssim que el 30% de l’ús de dades d’internet són per a veure cinema, el 20% per a llegir diaris, el 50% per enviar mails i whatsapps... i el cinema cobrés aquest 30%, i els diaris aquest 20%, i les operadores es quedessin aquest 50%.

Las cuentas de la lechera fetes amb els beneficis (beneficis, que no ingressos! Imagineu-vos si ho calculéssim del total d’ingressos!!) que he escrit a dalt com a base donen a Espanya:

-          7.300 milions d’euros de beneficis l’any per les operadores.

-          3.650 se’ls quedarien les operadores, pels seus serveis de xarxa, de tecnologia.

-          2.190 milions d’euros per al cinema (aaargh!!).

-          1.460 milions d’euros per als diaris (mare de déu, onanisme financer!).

Deliris.